Ara es l'hora, catalans ...

Hi havia una cançó (de fa molts anys) que deia: "tres cosas hay en la vida: salud, dinero y amor". I és veritat que si tens bona salut, tens diners suficients per no passar penes i tens "amor", entenent amor com a família i amics ... et pots considerar molt afortunat. I que si et falta alguna d'aquestes tres coses, no anem be.

Però no estic d'acord que siguin només aquestes 3 les coses importants de la vida.
Falta una quarta, que pluralitzaré: les "il.lusions". Si no tens il.lusions a la vida, la teva vida no és plena. Falta quelcom. Amb les altres 3 no n'hi ha prou.

Jo, com tots, he tingut i tinc moltes il.lusions personals. I avui explicaré quines han estat / són les meves 3 grans "il.lusions" col.lectives:

1ª - JJ.OO de Barcelona92. Des del 17 d'Octubre de 1986 ("a la ville de ... un moment, s'il vous plaît ... Barcelone"), vaig tenir una il.lusió molt i molt gran per veure la meva ciutat i el meu país donant-se a conèixer al mon. Amb l'orgull de veure 6 anys després com erem reconeguts per haver organitzat els que, potser, encara són els millors JJ.OO de la història.
Recordo especialment les passejades per la Vila Olímpica amb la meva dona embarassada de la nostra primera filla. Veure gent de tot el món en una encara Barcelona poc internacional ... no era encara habitual a la nostra ciutat.
I qui no recorda les imatges des de les Piscines Picornell? El meu pais, que és tant petit, es va fer una mica mes gran ...

Aquells quinze dies ... Aquells quinze dies que ni va ploure, excepte la matinada de la Clausura amb la meva dona dient "mira, fins i tot el cel plora perque s'acaben els Jocs".
Ho recordaré tota la vida.

2ª - La New Age del Barça, que dona títol a aquest blog. Pels que no siguin habituals, parlem de New Age des d`Agost de 2008 fins Desembre 2011 (tot i que esperem que en Messi i en Neymar ens donin una versió 2.0), aquella època en la que els culés tenim l'orgull d'haver-nos sentit el centre del món.
(Jo crec que aquest orgull ens ha ajudat molt a fer el pas que estem fent ara com a catalans, però això ... seria una altra història ...).
I dins d'ella, tenim el fabulós mes de Maig de 2009, des del 2-6 contra el Madrid fins la Champions contra el United, amb la rua posterior pel triplet.

Aquells vint-i-sis dies ... on vam tocar el cel. Cada culé tindrà el seu moment "àlgid" d'aquells dies, però, per a mi, res com el gol de Iniesta. El moment màgic on comença tot ... i on es demostra que, per triomfar, sempre necessites dues coses: perseverància encara que les coses pintin magres (amb un de menys i sense haver xutat a porta) i un xic de sort. Sempre necessites un xic de sort per tot.
Ho recordaré tota la vida.

3ª - Però res es pot comparar amb el que començarem a viure a partir de demà. Amb la cadena per la independència com a tret de sortida de veritat. El nostre gol de Iniesta.

Viure dies com el de demà és d'aquelles coses que et fan sentir especialment viu, especialment orgullós del teu país, especialment il.lusionat.

En Messi va dir "cambiaria todo lo que he ganado por el Mundial". El van criticar per dir-ho, però jo l'entenc. També jo canviaria els JJ.OO 92 i totes les Champions del Barça, molt importants per mi, per poder veure Catalunya guanyar un Mundial.
Perquè les il.lusions s'ordenen per importància.
I jo ho canviaria, no tant per guanyar el Mundial (probablement  no hi hauria res més gran a nivell esportiu per a mi), sino perquè voldria dir que ja som un país normal

- on pots jugar amb la teva selecció, sense que ningú ho prohibeixi
- on pots ensenyar el teu idioma a l'escola, sense que ningú ho persegueixi
- on pots dir que ets català i estimes el teu país, sense que ningú t'insulti per això
- on pots decidir quines infraestructures vols fer, sense que ningú les impedeixi
- on pots tenir un aeroport amb vols a tot el món, sense que ningú ho impedeixi

i tantes altres coses que es poden fer en un país normal.

Ara es l'hora, catalans ... tal com diu el nostre himne. Ens veiem demà tots a la cadena.
Tant els que hi estem apuntats (especial record pels que van a les Terres de l'Ebre) ...
com els que no hi estan apuntats, però hi aniran ...
com els que no hi aniran, però hi seran en ànima, principalment la gent gran que han patit especialment (i gràcies a ells, som on som).

Encara queda molt camí a fer, però ja només depèn de nosaltres. I com que el farem junts ... Un poble que es dona la mà mai serà vençut. 

Espero poder-ho veure amb els meus pares i les meves filles ... Tenim pressa ...

cule1899

PD: podeu seguir la cadena de blogs per la Independència visitant el blog 281 de la llista, clickant sobre el següent enllaç:    Blog de Eva Cortijo - Amb 93 pilotes