Rival: Real Club Deportivo de La Coruña

O bé Real Club Deportivo de Lendoiro, he trobat les dues versions. La confusió és lògica ja que el Depor d'abans d'Augusto César Lendoiro (estem parlant del llunyà 1988) era una banda arruïnada a punt de baixar a 2ª B i quatre anys després estava a 1ª amb fums de Superdépor, i fins avui.

“Desde junio de 1988, la entidad está regida prácticamente por los mismos hombres, procedentes del futbol modesto... Todos los directivos son amigos desde hace muchos años... Prueba de ello es el récord de permanencia batido, tanto por parte del Presidente como por el resto de los consejeros. Hoy en día continúan prácticamente los mismos que empezaron en 1988, salvo tres bajas, por motivos profesionales, de salud o por la edad.” explicava canaldeportivo.com, la pàgina del club.

Més que del futbol modest, Lendoiro procedia del HC Liceo d'hockey patins, que havia ajudat a fundar i que presidia amb èxit. De futbol entenia, diguem-ne, poc, poquet.

El 1988, la situació del Deportivo era tan nefasta que, en dues convocatòries d'eleccions a la presidència, cap dels candidats no va aconseguir els 577 avals necessaris. Fins a la tercera no es va presentar Lendoiro, que va reunir 1484 avals i va accedir al càrrec sense necessitat de votacions.

L'home s'havia fet conèixer també en política, ja que era regidor de l'Ajuntament de La Coruña pel PP, en l'oposició. Va continuar la carrera política uns anys com a senador (1989), diputat al Congrés (1993), president de la Diputació Provincial (1995) i, per dues vegades, com a candidat del PP a l'alcaldia de la ciutat (1991 i 95), càrrec que mai no va poder assolir perquè el socialista Francisco Vázquez era imbatible. Per cert, company de pupitre de Lendoiro en els maristes, i em pregunto si en aquells anys 50 ja es duien a matar com avui.

Finalment el pseudoemperador Augusto César s'ha apartat de la política, potser ajudat per una petició espontània de la Federación de Peñas deportivistes demanant que s'assignés al president un sou de l'1% del pressupost per tal que es pogués dedicar íntegrament al club. El pressupost va arribar als 8s M € anuals. El sou de l'emperador era...

En altres clubs no passa això; els emperadors no tenen cap sou, només esperit de servei. I tanmateix, guaita, els va tan bé com a Lendoiro durant els millors anys de la seva vida, ves per on.

Els somnis imperials d'Augusto César han batallat permanentment amb la realitat d'un club modest amb un entorn limitat. Nascut com a Club Deportivo de la Sala Calvet (un gimnàs de la ciutat) només tenia 3.000 socis quan Lendoiro el va agafar. Ara arriba als 26.000, però els patrocinadors i les marques d'equipaments li duren pocs anys. L'aforament de l'estadi Riazor és de 37.000 espectadors, tot i que durant molts anys declarava que en tenia 40.000 per poder complir la normativa dels partits internacionals (un dels tantíssims pufos consentits per la Federació).

Malgrat la modèstia estructural, Lendoiro ha aconseguit que el Depor visqués dues etapes glorioses, la del Superdépor entre 1992 i 97, i la de l'Eurodépor entre 1999 i 2004, amb grans jugadors a les seves files com Bebeto, Djalminha, Makaay, Tristan, Mauro Silva...

Ha guanyat la lliga del 2000 i les Copes de 1995 i 2002, i s'ha permès gestes europees, arribant a semifinals de la Recopa 1996 i de la Champions 2004.

Les realitats, però, són tossudes, i les realitats econòmiques ho són de manera especial. Els somnis de grandesa acaben passant factura i el Depor torna a estar en fallida. Els miracles de Lendoiro, potser han estat simples bruixeries. Són miraculoses, això és indubtable, les factures de l'emperador a les marisqueries de La Coruña. Amb l'excusa de negociar tractes o sense ella, amb oportunitat o sense ella. 
Centollos, carallo!

La seva notable fama de negociador dur presenta també aquestes dues vessants. Expliquen que el seu modus operandi consisteix en reunir-se en un sopar amb l'altra part i negociar fins que, de  matinada, la resistència de l'adversari s'esberla. Amb la UD Las Palmas, va estirar la conversa fins al migdia següent, quan els ulls dels canaris ja feien pampallugues.

D'altra banda, els seus crítics expliquen que, quan va intentar vendre el davanter mexicà Omar Bravo, va resistir tres nits del lloro discutint successivament amb els directius de l'Atlante, del Pachuca i del Chivas de Guadalajara, amb tan poc resultat que, de tornada a Galícia, va regalar al jugador el passi internacional de franc.

Tampoc no li va funcionar el truc quan anava a vendre el brasiler Filipe Luís al Barça . El Depor necessitava diners desesperadament, però Lendoiro va estirar massa la corda i el Barça el va plantar (bé, Txiki, bé). El jugador va plorar quan va saber la ruptura de les negociacions, i els creditors del Depor, de poc, no van cremar Riazor.

Lendoiro no s'ha plantejat objectius en segons quins temes. La galleguització del club, per exemple, és inexistent. Això no fa estrany a la ciutat de La Coruña, contumaç capdavantera en l'espanyolització de Galicia, seu secular de l'administració i l'exèrcit espanyols i cova dels terratinents locals, tan fermament espanyolistes com l'església “gallega”. Lendoiro no ha fet més que mantenir la dinàmica.

Potser per això, la política d'expansió de les penyes només ha obtingut èxits domèstics. Les 17 penyes que hi havia el 1992 s'han multiplicat, però sobretot de portes endins: de les 287 actuals, 211 estan radicades a la província de Coruña, i només 33 a la resta de Galícia. Amb tot el que es parla de la presència de gallecs a Sud-Amèrica, només se n'hi troba 4: 1 a Argentina i a Mèxic, i 2 a Venezuela.

En canvi, cal reconèixer que Lendoiro s'ha lluït en l'himne nou del Deportivo. Després d'escoltar els pasdobles i xotis densament horteres de la majoria dels clubs, una rockada desenfadada es fa agrair: una lletra simple que quasi es limita a repetir “Y digo Deportivo, vamos a ganar este partido”, una música canyera i una frase misteriosa que alguns interpreten com una al·lusió a Lendoiro: “Del mundo el Deportivo es directivo, vivo, vivo, vivo”.

L'Orquesta Sinfónica de Galicia n'ha fet una versió acadèmica, però no se us acudeixi; mola molt més la versió del grup Cacahué.

La millor consecució de Lendoiro, en això tots els culés hi estarem d'acord, són els 17 anys que el Madrid va estar incapaç de guanyar a Riazor, del 1992 al 2009, gesta malauradament trencada els últims anys.

L'afició deportiva, tradicionalment merengoïde, va aprendre durant aquest temps a esperar el Real Madrid amb les navalles esmolades, es va exercitar a corejar amb olés la impotència blanca, i es va anar impregnant d'un antimadridisme molt perceptible en l'ambient actual de Riazor.

“Cuando un campo se da mal, hay una especie de psicosis. Y el Madrid lleva mucho tiempo sin ganar aquí. A mí me sorprendía ver cómo la impotencia se apreciaba en sus caras", havia comentat Manjarín.

"Es cierto que a Zidane, Raúl, Beckham o Ronaldo les veías la cara de preocupación en el calentamiento por la historia de los últimos años", havia explicat Irureta.

La versió mítica diu que tot l'odi va començar en el minut 80 del 3 d'octubre de 1992. Michel va forcejar a la banda amb un xicot recollidor de pilotes que va acabar per terra, i el públic de Riazor es va encendre. “Casi se lo papan porque creían que me había empujado. Michel pasó de heroe a villano en un momento. La pitada fue enorme”, explicava Juan Carlos Pérez, el xicot. La pitada ha durat 17 anys.

La Copa del Centenariazo, atracada pel Depor a l'estadi Bernabéu el 2002, va ser una nova manifestació d'aquest sentiment.

Fins Djalminha el mostrava a les seves memòries: Mauro Silva li havia suggerit que fes alguna cosa especial para sorprendre-los, i va inventar una lambretta (sombrero de tacó) que va deixar la defensa blanca desconcertada. “Se me acercó Raúl y me preguntó porqué hacía esas tonterías. Le contesté: Tú marcas goles, pero yo, además, soy futbolista”.

Amb els clubs catalans, el Depor ha tingut una relació extrema, diguem-ho així. La màxima golejada l'ha fotut al Lleida, 10-1, i la màxima enculada l'ha rebut del Barcelona, 0-12. També és veritat que el Depor l'ha venjat guanyant al Camp Nou en ratxa en les temporades 2000-01 (2-3), 2002-03 (2-4) i 2003-04 (0-2). Val, tios! Ja estem en pau, no?

L'entrenador actual és Fernando Vázquez, un corunyès de Castrofeito llicenciat en Filologia Germànica i professor d'anglès a temporades lliures. Ja heureu entès que no és un entrenador típic. Admirador d'Arrigo Sacchi, “el profe” va demostrar que es podia aplicar els seus conceptes al CC Lalin, al que va pujar de regional a Segona B l'any 90, ascens aquest últim que va repetir amb el Racing del Ferrol el 1992. Va passar pel Lugo, pel Compostela (a bufetades amb l'ínclit president Caneda), i per l'Oviedo fins a recalar al Mallorca, on va fer explotar talents com Tristan, Novo, Guiza i Eto'o. Betis (a bufetades amb el benemèrit president Lopera), Las Palmas. Aquest, però, no el va ascendir sino descendir. “¿Qué entrenador no ha descendido un equipo? ¿Y yo, por hacerlo, soy un mierda? –va explicar el profe—... Lo que pasa es que yo no soy nadie... vengo de una aldea... Mi forma de trabajar, mi apuesta por los jóvenes, es muy peligrosa. Si es por los futbolistas que he sacado, soy el número uno de España”.

Al Rayo Vallecano i al Valladolid el van acomiadar just abans que l'equip perdés la categoria, però al Celta, Fernando Vázquez va recuperar el bon camí, i va fer pujar el club a Primera. També va ser acomiadat, però.

Quan l'emperador Augusto Cesar, afeixugat pels problemes, el va cridar al Depor, Vázquez duia 7 anys sense entrenar a Primera. Selecció gallega i prou.

Amb ell, el Deportivo de La Coruña ha recuperat la Teoria, la Psicologia i la Filologia. Guanyar encara no guanya, no es pot tenir tot, i espero que no comenci a guanyar fins després de l'esquilada al Camp Nou. Espero i desitjo.

Tanmateix, amics.

ZYXavier