Rival: Real Madrid CF (II)

VIDES PARAL·LELES

SANTIAGO BERNABÉU DE YESTE

Fill d'un advocat valencià, va néixer el 1895 a Montealegre-Almansa (Albacete) per circumstàncies de la feina del pare. Aviat es van traslladar a Madrid, on el jove Santiago es va afeccionar a jugar al foot-ball i va ingressar als juvenils del Madrid amb 14 anys. Va jugar al primer equip del 1911 al 1928, és a dir, durant 17 anys, fins a l'edat de 34, coses del futbol d'aquells primers temps. Simultàniament, es va llicenciar d'advocat.

Fins aquí les dades. A partir d'aquí, es fa difícil fer un seguiment de la seva vida perquè el que s'ha publicat d'ell no són biografies sinó hagiografies, com si fos un sant dels altars.

Per alguna raó que se m'escapa, fan un esforç ingent en remarcar que va tenir enfrontaments gravíssims amb els jerarques del franquisme. N'explicarem alguns:

Vet aquí que una vegada, el general Millán Astray assistia a un partit en la llotja de convidats de Chamartín. Es va propassar amb l'esposa d'un invitat i don Santiago Cierra España, en assabentar-se, va pujar a la llotja i en va expulsar el general, tot prohibint-li l'entrada a l'estadi. L'intemperant  Astray el va amenaçar de mort i tan sols la intervenció del general Muñoz Grandes, a les ordres del qual havia servit Bernabéu en la Cruzada, va impedir que les amenaces es complissin.

Vet aquí que una vegada, enmig d'un partit de bàsquet del Real Madrid amb el Maccabi Tel Aviv, don Santiago, arrencant-se del pit la insígnia d'or del club, la va imposar al general israelià Moshe Dayan que, ningú ho dubta, devia ser un fanàtic afeccionat merengue. El general Franco va esclatar d'ira en saber-ho, ja que el seu Govern no reconeixia l'estat d'Israel.

Vet aquí que el 1973, don Santiago va sol·licitar la construcció d'un estadi nou, en un proto-pelotazo que no va prosperar perquè tant la Dictadura com l'alcalde de Madrid, Arias Navarro, van ignorar el seu projecte per castigar la seva escandalosa desafecció política.

Vet aquí que anys abans el jove Santi ja havia demostrat un indomable caràcter rebel. Malgrat haver estat molts anys un jugador de referència del Madrid, Bernabéu segurament va ser vetat en les convocatòries de la selecció espanyola, a causa d'haver denunciat públicament el sistema de quotes regionals amb que es confegia l'equip. No hi ha una altra explicació a la injustícia de què Bernabéu no arribés mai a la internacionalitat.

Vet aquí que el 1938-39, el recluta S. Bernabéu de Yeste va participar en la invasió criminal l'alliberament de la bendita tierra catalana a les ordres de Muñoz Grandes, polèmic general i millor persona. Li va quedar un gran amor a la colònia conquerida: “Me encanta Cataluña a pesar de los catalanes”, va declarar anys més tard.

És molt meritori que sentís aquest amor malgrat no entendre un mot de la parla dels indígenes, ja que, sent ell com era fill de valencians, els idiomes materns respectius eren molt diferents.

Les hagiografies (al·leluia!) s'esforcen també a remarcar la seva incansable disposició i actitud de servei. Així, quan el Madrid va comprar el terreny del carrer O'Donnell, vet aquí que el jove Santi va ajudar amb altres voluntaris a desenrunar el solar. Encara més; s'afirma que personalment es va encarregar de pintar la tanca de fusta que envoltava el camp. Es guarden estelles d'aquesta tanca a reliquiaris.

L'actitud de servei li va impedir dimitir durant 35 anys. Va presidir l'última Junta en un estat de malaltia tan avançat que amb prou feines s'aguantava dempeus. Els directius feien esforços per contenir les llàgrimes. Hi ha testimonis.

Va ser el primer en l'austeritat. Mai no va acceptar cap sou per presidir el Real Madrid del 1943 al 78. És més. Si algun vespre s'enduia a casa el diari del despatx, passava per tresoreria a pagar-lo.

Vet aquí que moltes vegades assistia a reunions i recepcions amb un trajo tan vell i sargit que els directius del poderós Imperial Madrid van acordar regalar-li un vestit el dia de l'aniversari.

Tant de bo els seus successors li haguessin imitat, almenys, l'austeritat. El Madrid s'hauria estalviat deutes i, alguns directius, timbes de pòquer.

Tan aviat com el 1955, la Junta General de socis va aprovar per unanimitat canviar el nom de l'Estadio Nuevo Chamartín pel de Estadio Santiago Bernabéu, i vet aquí que el president va tenir un disgust de mort, ell que sempre havia defugit el personalisme i buscat l'anonimat.

Fins aquí he copiat, quasi paraula per paraula, el que explica de Santiago Bernabéu de Yeste la història oficial i altres històries no oficials que han begut de les mateixes fonts oficials.

FLORENTINO PÉREZ RODRÍGUEZ

Els fets d'aquest personatge són més fàcils de comprovar, ja que avui es publica tot. Nascut el 1947. Enginyer de camins, canals i ports per la Politècnica de Madrid. Home de grans ambicions i gran astúcia per buscar càrrecs via política, via esports o via Véneto. Amb 26 anys ja va ocupar la direcció de l'Asociación Española de la Carretera, fins al 1976, quan va passar a ser delegat de Servicios de Saneamiento y Medio Ambiente de l'ajuntament de Madrid.

El 1979, amb carnet de la Unión de Centro Democrático, va ser elegit regidor de l'Ajuntament i  (sintetitzo) Dir Gen d'Inf de Tra del Min de Tra, Tur y Com. El 1981 va passar a ser sub-pre de l'Ins de Ref y Des Agra del Min d'Agr, Pes y Ali.

La derrota d'UCD a les eleccions del 82 el va enviar a l'esfera privada, on no va trigar un any en arribar a vic exe de Con Pad. Ja no m'estiro més. Empreses i més empreses, càrrecs i més càrrecs, mentre la fortuna personal li passava dels milions de pessetes als milions d'euros.

Va fer un últim intent en la política, com a secretari general del Partit Reformista Democràtic i candidat a les eleccions del 86, una superoperació molt ambiciosa amb grans padrins al darrere que buscava consolidar un partit fort de centre-dreta, marginant la impresentable Alianza Popular de Fraga Iribarne. La gran operació va fracassar per culpa d'un error minúscul però letal: el cap més visible, Miquel Roca Junyent, era tan català que els espanyols es van negar a votar-lo. Tan sólo eso.

Vaja, que antes muertos que votar a un catalán en la España una.

Millor provar amb els esports, doncs, va pensar el geni. En l'esport, els odis regionals són tan institucionals que tenen carta de respectabilitat.

Bon estudiant com és Flo Pé, quan Ramón Mendoza, rient, li va explicar amb quines tècniques (vot per correu) l'havia derrotat en les eleccions del 95, Florentino va prendre nota i les va aplicar acadèmicament als comicis del 2000, obtenint “en buena lid”, “como bueno y fiel hermano” la presidència del Real Madrid.

L'aspiració manifesta de Flo Pé era igualar o superar la figura de Santiago Bernabéu, el seu model en l'universal. Sabia que no ho tindria fàcil, perquè la premsa tractava el iaio de Don Santiago i, a ell, de Tito Floren, malgrat que repartia fondos de reptiles amb la mateixa generositat que el carcamal.

El vell Don rebia ordres directes dels estrategues del Movimiento Nacional, i el jove Tito, només ordres de nostramo Juan March. Ni en això acabaven de ser vides paral·leles.

El Don havia dedicat 35 anys a la vocació de servir a tort i a dret, i el Tito va patir un paralís després de 6 anys en el càrrec i de suportar la primera lliga abassagadora de Rijkaard. Va dimitir; però va tenir temps de comptar amb calma els increments de patrimoni que li havien procurat els contactes de la llotja del Chamartín, i finalment, afectat d'una recaiguda en la bernabeuitis, va tornar decidit a completar els 35 anys del seu model.

Li serà igual fer-los com a president d'un club de socis, com a accionista majoritari d'una SAD, o com a subhastador de paquets d'accions entre els xeics àrabs. Quan es té tanta vocació de servei, els detalls no compten.

Home de principis com és, ha inspirat la seva gestió presidencial en l'himne tradicional del club, que tantes vegades ha cantat a les graderies del Chamartín. La seva política de fitxatges deriva directament de les dues úniques frases que repeteix l'himne. Així, de “veteranos y noveles” va sorgir aquell “Zidanes y Pavones” que va definir una època, va donar la volta al món i es va incorporar a les enciclopèdies.

L'altra frase, “las mocitas madrileñas”, explica les picabaralles cròniques d'harem de les vedettes de la plantilla. A no ser que el Tito Flo, quan canta això de “las mocitas”, estigui pensant en les grupies que assetgen el vestidor merengue, chulapas castizas i millors persones com aquella famosa Nuria Bez. que tantes vegades havia demostrat el seu amor pels onze jugadors de l'equip, catorze amb els suplents.

Com al seu model Bernabéu, a Pérez li agraden els jugadors del Barça. No ho confessarà en una entrevista, però és una mitomania secreta que li rebrota ardent a les hores íntimes. Els desitja. Els vol tenir. Pagaria el que fos per ells. Quan ha pogut ho ha pagat. Per Figo. Quasi per Iniesta. Per Messi?

L'altre vell ho va tenir més fàcil. Amb intervencions de tres ministres i dos capitans generals, li va sortir barat convèncer al president del Barça que afluixés l'argentí i, de pas, salvés la seva fàbrica tèxtil.

Com al seu model Bernabéu, a Pérez li molesten els elogis. Frases com “Ser Superior” o “Galàctics” no han estat dissenyades pels seus estrategs sinó al contrari, inventades pels seus enemics per fer-lo sofrir, ai, ai. Florentino no perd el temps a desmentir-les, és clar que no; calla i les suporta amb fortalesa com Jesús portava la creu, sabent que el patiment puntua per a la glòria celestial. I dic celestial perquè les glòries terrenals se li estan fent difícils després de l'aparició de Guardiola i Messi.

Tants fitxatges desmesurats, tants esforços per alimentar una tendra amistat amb periodistes i àrbitres, tants amics a la Federació... tot en orris per culpa d'un gay nandrolònic i un nan hormonat. La vida no és justa. Déu no és just. Però és que Déu és Messi.

A les Juntes que presideix Florentino, no solament els dirigents fan esforços per contenir les llàgrimes. El propi neoBernabéu, frustrat, incapaç de contenir-les, plora a crits mentre esbocina les estampetes de sant José Mou, les al·leluies Cristianes i les bíblies de mossèn Kakà.

Quasi vides paral·leles.

ZYXavier