Rival: RCD Espanyol de ... Barcelona

Periquitos, pericos, periquets o pacarracus. L'origen dels renoms de l'Espanyol no està, com la gent imagina, a les ratlles blanques i blaves habituals en aquells ocells; és més embolicat. Resulta que, gairebé fa un segle, als anys 20, el gran humorista Valentí Castanys, al setmanari El Xut, satiritzava els espanyolistes com “els quatre gats negres”, al·ludint al petit nombre de socis del club. I quan, el 1929, van arribar a Catalunya les historietes de “Felix the cat”, de Pat Sullivan, presentades aquí amb el nom de El Gato Periquito, la gent va fer la transposició dels animals.

Sol passar que un adjectiu sorgit com a mofeta o insultant acabi sent reivindicat amb orgull; en les celebracions del 75è aniversari de l'Espanyol va sortir un logotip oficial amb un periquito, que ha continuant apareixent en anuncis, pancartes... i en l'insuportable Pericu que bota per la gespa de l'estadi de Cornellà com a mascota oficial. Que aquest diumenge, però, vigili amb qui es fica; Puyol o Busquets tenen clar que tot el que vola, a la cassola!

Ja des de l'origen, el que més ha destacat en la història de l'Espanyol ha estat la voluntat de construir una associació al voltant d'una determinada paraula, vejam si encerteu quina. Ángel Rodríguez, el fundador, va crear primer la Sociedad Gimnástica Española, que el 1900 va formar una secció, la Sociedad Española de Foot-ball, que es va afiliar d'immediat a la Federación Gimnástica Española que presidia el pare del fundador, don Rafael Rodríguez Méndez, catedràtic de la Universitat Central. L'any següent passava a dir-se Club Español de Foot-ball, que es va dissoldre durant tres anys perquè els  socis/jugadors van anar a estudiar a universitats estrangeres, i es va reconstituir el 1908 amb el nom de Club Deportivo Español, en fusionar-se amb un alter-ego, el Club Español de Jiujitsu. D'immediat van suplicar el títol de Real, que el rei d'España va concedir dos anys després.
Tant de patriotisme és un cas únic; no hi ha res semblant al llarg i ample de les espanyes. A cap poble, vila, ciutat ni capital de l'asolellat imperi no ha aparegut un sentiment tan intens. Potser no és casualitat que l'excepció s'hagi donat a Barcelona (Región Catalana).

Això sí; els colors blanc-i-blaus van ser triats l'any 1910 perquè eren els dels almogàvers que comandava Roger de Llúria. Via fora! Desperta, ferro! (aunque soltaremos un tufo a cebolla, oye)
Una cosa semblant van fer amb l'escut. Un de nou, inspirat també en Llúria, va corregir l'excessiva sinceritat del primer.

És molt antiga la tradició espanyolista de tenir mecenes de gran prodigalitat que facin viable un club de pocs seguidors. Als primers anys, el club va dependre de la família De la Riva, tan rica com botiflera, que va comprar per 170.000 peles la finca de can Ràbia, a la carretera de Sarrià, i va construir-hi el 1923 un estadi, conegut també per “la Manigua”, que no va passar a ser propietat del club fins al 1951. Successius familiars De la Riva van presidir el “seu” Español en nou ocasions, des del 1912 fins al 1962, quan van cedir el mecenatge a altres admiradors de Roger de Llúria, tan patriotes com ells.
L'estadi de Sarrià va ser enderrocat el 1997. El recurs al pelotazo va ser l'única sortida per evitar la fallida del club, arruïnat per la gestió catastròfica del president Julio Pardo, un antic militant d'ultra-dreta que va accedir quasi per sorpresa a la presidència del club i es va distingir per fitxar russos: Galiamin, Korneiev, Moj, Kuznetsov.
Al seu llibre “”Recuerdos de un periodista intruso”, Ricardo Pastor, el Pitoniso Pito, afirmava que Pardo va ser un submarí infiltrat per Joan Gaspart per fer desaparèixer l'Español. Quasi ho va aconseguir.

L'Espanyol es va haver d'adaptar a jugar de lloguer a l'incòmode Montjuïc, un estadi del que solia silenciar el nom oficial de Lluís Companys, per ser un personatge històric menys almogàver que Roger de Llúria. Tan incòmodes s'hi sentien els pericos, que la gestió del president Dani Sánchez Escopinya es va centrar a construir un estadi nou en propietat a Cornellà, que va ser inaugurat l'octubre de 2009, i que ha elevat l'entitat a la categoria de “l'altre equip de Cornellà”. El club principal de Cornellà, convé recordar-ho, el de tota la vida, és la Unió Esportiva Cornellà, un club quasi centenari que desenvolupa una tasca admirable de promoció del futbol juvenil i amateur.

L'època més difícil de l'Espanyol, socialment parlant, no va ser l'estada a Montjuïc, però, sinó la transició democràtica, que va remoure moltes consciències d'espanyolistes. Una part dels socis va proposar una rentada general de cara i història amb el canvi del nom Español per Atlètic de Catalunya o similar, i una altra part dels socis va amenaçar amb degollar els primers o guillar en massa si el sagrat nom d'Español desapareixia. Finalment, la revolució es va limitar a semi-catalanitzar el nom del club (aquest “Deportiu”...!) i a traduir l'himne al vernacle. Pelillos a la mar que solcaven els almogàvers.

El club ha tingut tres himnes oficials, amb músiques i lletres originals de pericos de renom. El primer, amb melodia de Pepe Hucha i lletra del Pitoniso Pito tenia un ritme de desfilada circense amb un tros solemne de sardana incrustat amb calçador. Es deia “Somos españolistas” i tenia l'honradesa de reconèixer: “Somos el más modesto / nos corresponde este puesto”. Chapeau!
El segon, del locutor de Ràdio Barcelona Isidre Solà, aconseguia integrar amb naturalitat estrofes dels dos idiomes, tot i que la música, de Carles Llopart, era una marxa horterona. ¿En qui suposeu que pensava en Solà, quan li va fer dir: ”Eres un club... sólo un club deportivo, el deporte es tu único objetivo”?
L'himne actual, encarregat amb motiu del centenari, torna a barrejar una sardana amb una marxa, ara descaradament militar. La lletra és de Juan Segura Palomares, i té una gloriosa frase ambígua “un cant d'amor a la nostra terra, la terra de l'Espanyol”, que evita concretar amb noms inoportuns de quina terra es tracta.

Tot i els problemes inscrits al seu codi genètic, l'Espanyol ha anat sumant èxits importants al llarg de la seva història. Va ser un dels històrics de la Lliga, amb el Barça, el Madrid i l'Athletic, fins que el 1962 va baixar a segona divisió. En aquell moment, algunes veus van manifestar que preferien dissoldre el club, però no van ser escoltades, per sort. El club va continuar, per sort. Fins avui, per sort. I espera.
Ha repetit descens tres vegades, el 1969, 1989 i 1993, i cada vegada ha tingut la sort o els àngels necessaris per tornar a Primera l'any següent, l'última vegada com a campió de Segona, i les anteriors pels pèls, després de quedar en tercera o quarta posició.
Una estada més llarga a Segona hauria buidat de sentit l'existència del club, allunyat els mecenes i compromès greument la seva supervivència.
El títol més important del club és un campionat de Lliga aconseguit per la secció femenina la temporada 2005-06. L'equip masculí ha guanyat 4 Copes en 110 anys, el 1929, 1940, 2000 i 2006.

La celebració del centenari va ser una ocasió celestial perquè els alts estaments de Catalunya reconeguessin el fill lleig i li atorguessin els crèdits de catalanitat que sempre li havien regatejat. L'EspaNY-NY-NYol va rebre la Creu de Sant Jordi, i es va dedicar una plaça de Barcelona a don Ángel Rodríguez, el fundador. A les grades espanyolistes es continua escoltant “Puta Barça y puta Cataluña”, però ho criden quatre descerebrats i ningú no en té la culpa.
Com tots els clubs de primera, l'Espanyol ha vist els últims anys una multiplicació del nombre de penyes. Quasi totes es diuen penya blanc-i-blava o pericos de tal lloc, si bé unes poques han buscat noms més originals, com Col·lectiu Desgavell, Kria Kuervos, El Pericu Girat o Pericosambwebs.
Amb la penya ultra, els Brigadas Blanquiazules. s'hi ha d'anar amb compte per l'agressivitat que encara reivindiquen a diari alguns nostàlgics en alguns blogs i, sobretot, perquè les seves arrelades actituds feixistes han evolucionat cap al costat fosc, des del pla de les simples conviccions personals al de col·laboració operativa amb la reorganització de la nova ultradreta europea.
Els nous dirigents de les Brigades tenen molt bons contactes, estan ben formats intel·lectualment, eviten la violència gratuïta d'arrasar bars o trens, i s'enfoquen a enquadrar gent que participi en actuacions com la que va esgarrifar la premsa europea, quan van envair el camp de l'Austria de Viena, el 3 de desembre del 2009, coordinats amb els neo-nazis locals.
La política del club ha estat de “integrar els brigades”, forçant un armistici entre ells i la pacífica Peña Juvenil i ubicant les dues juntes a la Curva Joven, amb la condició expressa de no entrar-hi esvàstiques ni banderes pre-constitucionals.

És de justícia, però, que recordem que l'únic mort que va resultar dels vells enfrontaments amb els Boixos Nois va ser un brigada, el francès Fredéric Rouquier, agredit i assassinat el 13 de gener de 1991 en represàlia per l'apunyalament patit setmanes abans pel boixnoi minusvàlid Sergi Segarra.

La visita a la pàgina web de l'Espanyol m'ha produït una frustració. En veure l'apartat Botiga – Alimentació, hi he entrat amb interès de trobar ofertes d'escopinyes, navalles i musclos de llauna, però el canvi de president ha buidat els prestatges i l'únic producte que s'hi ofereix és una gran mostra d'ampolles de cava periques. Imagino que la mostra és tan ampla perquè en venen poques, per falta d'ocasions d'obrir-les.

Diu el refrany castellà que “a la vejez, viruelas”, i ara els pericos han de veure com, des del fons de la seva caverna pairal, algun blog ultra-madridista com Fans els titlla de “traidores a su patria”. ¡Això a ells, als fidels periquets de tota la vida, mare de Déu senyor!
¡Sentir-se dir ”traidores”, després de tants serveis prestats, després de conservar durant 112 anys un nom que els ha limitat la història i la vida, el passat, el present i el futur! O el no-futur.

Si mirem la història espanyolista veurem, però, que aquesta punyalada per l'esquena no ha estat la primera ni la més greu. L'Español i no el R Madrid havia estat el gran rival tradicional del Barça, com ho testifica una versió de La Raspa que tots els nens de Catalunya dels anys 50 coneixien:

La Raspa la inventó
Kubala con el balón
Kubala pasa a Basora,
Basora pasa a Manchón.

Manchón pasa a Kubala,
Kubala mete gol,
y el público reclama
que entierren al Español.

Però aquest paper de gran rival va acabar de cop els anys 60, quan la dictadura franquista, per raons polítiques, es va carregar els equilibris del futbol espanyol convertint el R Madrid en Estandarte del Imperio y Unidad de Campeones en lo Universal.
Des d'aquell dia infaust, a l'Imperi se'l defensava des del merenguisme, i el periquisme va quedar reduït a una anècdota tribal del nord-est, o a una pervivència curiosa del foot-ball paleolític.
No van ser els separatistes judeo-masònics i soviètics els que van asfixiar la raó de ser del benemèrit Espanyol: ¡Els seus propis pares el van degradar de fill il·lustre a pixaniu deficient, insignificant i desgraciat.
Aquell dia va morir l'EspaÑÑÑol, encara que alguns no s'hagin assabentat que està mort.

Quin món de mones!
Tanmateix, amics.

ZYXavier