Rival. Granada Club de Fútbol

No és un club qualsevol. No ho pot ser, un club que va néixer el 14 d'abril de 1931, el mateix dia que la II República. Mentre centenars de milers de demòcrates ocupaven els ajuntaments de les capitals de província, don Julio López Fernández, el primer president del Club Recreativo Granada, presentava l'acta fundacional al Registro de Asociaciones. “Si curas y frailes supieran / los partidos que vamos a ganar...”
Més endavant, el club va deixar aquell nom per al filial i es va quedar en un auster Granada Club de Futbol.

La guerra civil va destarotar el futbol espanyol, i la prova és que la samarreta del Granada va passar de les barres blaves i blanques a les roges i blanques. No era una reivindicació política: als magatzems de roba només van trobar samarretes d'aquest color.
En la represa de la competició, el Granada va quedar enquadrat en la Segona divisió. Com que va pujar a Primera dos anys després, va batre un rècord mundial: passar de Tercera Regional a Primera en només 7 anys comptables d'activitat futbolística. Diguem que va ser una conjunció astral increïblement favorable o potser un diktat de les forces còsmiques. Fa yuyu, pensar-ho.

Només va durar 4 temporades a Primera, però hi va tornar el 1957, després de guanyar al Puente Genil per 1-3 en un partit ple d'acusacions de suborn que va costar la dimissió del president Bailón i del secretari Bueso.
D'aquesta segona estada a l'elit, encara es recorda el 8-2 rebut al Camp Nou (1961-62).

La fita més gran de la història del Granada ha estat el subcampionat de la Copa del Dictador. La semifinal va ser duríssima, amb empats a Mestalla i Los Cármenes i partit de desempat al Bernabéu, on el Granada es va imposar al València per 3-1.
Finalment, el Granada perdria la final, al Bernabéu també, davant del Barça per 4-1, però la derrota no va impedir que els nazaríes ho recordin com un dia gloriós.

Convertit en equip ascensor, el Granada va firmar algunes esporàdiques temporades bones a Primera. Als anys 70, sota la presidència de Cándido Gómez, el popular Candi,  va guanyar merescudament el sobrenom de “matagigantes” per les derrotes que va infligir al Barça, al Madrid i a l'Athletic.
Els mals van venir amb l'arribada de l'entrenador Miguel Muñoz. Va agafar l'equip precedit per la fama d'haver dirigit el Real Madrid de les 5 Copes d'Europa, però el va baixar a Segona i el va ensorrar en una crisi que l'acabaria portant a 2ª B el 1981, just la temporada que el club celebrava les Noces d'Or.

El Granada va tornar a ser un equip ascensor, però ara entre les dues Segones i la Tercera, amb les finances sota mínims, impagaments als jugadors i un perill permanent de desaparició del club. El empresaris locals es van negar a continuar subvencionant-lo, potser perquè no els va agradar que les ratlles de la samarreta anessin canviant de verticals a horitzontals, torna i retorna.
En una busca desesperada de sortides, el club fins i tot va passar per les mans de Paco Sanz, fill del benemèrit Lorenzo Sanz, que tot just va aconseguir treure el Granada de Tercera divisió.

El club no va aixecar el cap fins que el va comprar Gino Pozzo, l'italià propietari de l'Udinese, el juliol de 2009. Els seus socis Quique Pina i Juan Carlos Cordero es van fer càrrec de la direcció esportiva del Granada i, amb algun fitxatge i jugadors cedits per l'Udinese van formar una plantilla competitiva que ha aconseguit pujar a Segona (2010) i a Primera (2011) d'una tacada.
El Granada va entrar de rebot als play-off d'ascens a Primera, ja que només es va classificar cinquè, però la plaça obtinguda pel Barça B no comptava. Fos com fos, a base d'empats, va eliminar el Celta per penals i l'Elx pel valor dels gols a camp contrari, i es va plantar a Primera.
Una gesta heroica, com no podia ser menys en un equip que celebra les victòries a la Fuente de las Batallas. Allí es van aplegar 50.000 aficionats. També té lògica que es faci una ofrena floral a la Virgen de las Angustias, les que els granadins van patir durant tants anys pels camps de Tercera i Segona.

Més heroïc (?) va ser mantenir -se a Primera la temporada passada. Tot i que mai no havia estat en posicions de descens, el Granada va arribar a l'última jornada en situació compromesa i no va ser capaç de guanyar el decisiu últim partit (tamudazo 1-0 a Vallecas) però el Vila-real encara ho va fer pitjor, va perdre per 0-1 amb l'Atlético, en un partit estrany, i va baixar a Segona en lloc del Granada.

El president actual del club, Quique Pina, té múltiples interessos futbolístics. És alhora l'agent únic de tots els jugadors que l'Udinese Calcio té col·locats per Espanya.
Abans que això va ser el fundador (1999) i propietari del CF Ciudad de Murcia, club que va ascendir a Segona abans de vendre'l a l'empresari granadí Carlos Marsà (2007), que el va canviar de ciutat i de nom, transformant-lo en Granada 74, i liquidant-lo dos anys després.
Pina, que, amb el soci italià havia agafat la direcció del Granada FC, ha simultanejat el càrrec amb la direcció esportiva del Cádiz CF mentre n'era el màxim accionista.

Lucas Alcaraz, l'actual entrenador del Granada, és un teòric de la tècnica futbolística. Professor de Tàctica i Estratègia per l'Escola Nacional d'Entrenadors i diplomat en Documentació per la Universitat de Granada. No ha buscat per casualitat un club “rojillo”; el seu pare és Felipe Alcaraz, diputat d'Izquierda Unida i president executiu del Partido Comunista de España.
Va començar aquesta temporada entrenant l'Aris de Salónica, però fa vint dies, el 29 de gener de 2013, de cop i volta va fer una espantada, va deixar plantats els grecs al·legant motius personals i l'endemà va fitxar pel Granada, al que, per cert, ja havia entrenat del 95 al 98 a Segona B.

De les anècdotes del Granada en destacarem dues:
1) el nostre Johann Cruyff va debutar contra el Granada com a jugador del Barça, i de nou com a jugador del Llevant.

i 2) el 1987, el Granada va tenir l'ocurrència de fitxar Lalo Maradona, germà del nostre Pelusa, i va poder muntar un partit d'exhibició contra el Malmöe en el que van jugar junts, per única vegada i amb la samarreta blanca-i-roja, els tres germans Maradona: Lalo, Diego i Hugo. El Pelusa va fer un gol però diguem que no va ser el seu millor partit.

Gran Pelusa. Gran record que guarda del Barça. I tanmateix, amic.

ZYXavier