Les elits i la gent normal

Espectacular article de Francesc Marc Alvaro. Pels que vulguin llegir la versió en castellà, podeu clickar en l'enllaç adjunt:    Fainé, Durán, las élites y la gente

Fa molts mesos que les elits catalanes –que són part de les elits espanyoles però sempre són sospitoses davant de Madrid de no ser-ne prou- estan en fora de joc. Ho vaig escriure el passat mes d’octubre. Des de llavors, han passat algunes coses. Diguem-ne quatre de rellevants:

Primera: Oriol Junqueras va reunir-se amb Isidre Fainé i, segons que expliquen bones fonts, va sortir-ne més content del que es pensava, potser perquè el president de La Caixa és més hàbil i més italià dialogant sobre la realitat política que els italians que coneix molt bé el líder d’ERC. Alerta: Junqueras és nou i molt inexpert trepitjant aquestes catifes i potser encara no acaba de captar les subtilitats dels silencis i les mitges paraules de qui està molt acostumat a aquest joc. Ens consta que el republicà, en aquestes excursions, va de la mà d’algunes persones que coneixen perfectament els ressorts d’aquest univers, però la llunyania entre Fainé i el cap de l’oposició és sideral. El president de La Caixa va adonar-se que Junqueras és un polític atípic i que, per tant, no pot aplicar-li la lògica que ha fet servir amb la resta de dirigents durant tants anys. A Artur Mas tampoc, òbviament, perquè el president de Catalunya posa per davant el compromís amb els electors, una coherència que justament no li perdonen les elits.

Segona: el president de la CEOE, Joan Rosell, va reconèixer públicament a mitjans de desembre i després de l’acord polític sobre la data i la pregunta de la consulta, que hi ha empresaris que havien virat cap al sobiranisme, una realitat que molts ja sabíem però que les elits barcelonines dels negocis i les finances no havien volgut verbalitzar fins llavors. Aquell dia, es va trencar un tabú. Per què? La meva hipòtesi és que Rosell feia una crida desesperada demanant ajuda a la Moncloa i al PP perquè Rajoy introduís alguna variació en la seva estratègia d’intentar derrotar el sobiranisme en una guerra de desgast i propaganda, sense admetre mai cap greuge dels que castiguen la societat catalana. Rosell no ha estat escoltat, per ara.

Tercera: el ministre d’Exteriors del Govern espanyol ha passat fa poc per Barcelona i, a preguntes d’algunes persones com la presidenta d’Òmnium Cultural, ha deixat claríssim que l’operació d’Estat que han previst passa per repetir que s’ha de dialogar i, a la vegada, negar sistemàticament la base real dels problemes econòmics, competencials i culturals de Catalunya. Tot això va recobert del discurs voluntarista sobre la recuperació econòmica, que els estrategs del PP calculen –erròniament- que servirà per rebaixar l’entusiasme del moviment sobiranista. Margallo és considerat el millor aliat de les elits catalanes al Gabinet de Rajoy, perquè es pensaven que podria convèncer el president espanyol de muntar una mena de tercera via de rebaixes que, ben embolicada, servís per trencar el món de CiU i les classes mitjanes més temoroses davant dels repetits auguris de cataclisme. Res de res.

Quarta: Isidre Faine, des de la residència de l’ambaixador espanyol a Washignton D.C., ha demanat als partits –la nit del passat dilluns- “un gran acord” sobre la qüestió catalana que ajudi a tirar endavant Espanya ara que l’economia torna a créixer. És la mateixa crida d’alerta feta al seu dia per Joan Rosell, però amb més autoritat i més influència. Les elits barcelonines han constatat que el Govern de Mas és el govern de la consulta i que no hi haurà marxa enrere en aquest sentit. Cal, doncs, alguna cosa semblant a una consulta, però sota el màxim control, pensen ells. De moment, Rajoy i el PP no volen sentir-ne parlar. Saben que el sobiranisme té moltes febleses però gaudeix d’una alta capacitat de mobilització. I saben que les polítiques populars no són altra cosa que una màquina diària de fabricar votants del doble sí.

Per cert, les elits –amb Fainé al capdavant- volien que el PSC s’abstingués en la votació de demà dijous al Parlament per demanar al Congrés el traspàs de la competència per convocar un referèndum, com preveu l’article 150.2 de la Constitució. Per què? Per evitar la ruptura accelerada del PSC, un factor que els preocupa de manera especial.

Conclusió: ara seria un gran moment perquè Duran Lleida rematés la jugada amb alguna intervenció especial que tingués l’aplaudiment dels pròcers més notables de Barcelona i fes solemne la demanda de socors davant del Govern espanyol. El cap de CiU al Congrés ja ho va fer fa mesos, en un to dramàtic. El líder democristià –que accepta la consulta- no va aconseguir frenar la voluntat d’Artur Mas però continua sent l’home de confiança de les elits barcelonines en el cor del que anomenen “la deriva sobiranista”. Per què serveix un home tan astut com Duran si no pot cuinar amb una mica de gràcia el que Rosell, Fainé i la resta volen per sortir d’aquest quadre? Grandesa i misèria de la política, que diria Jordi Pujol.

I la gent? La gent són clients, també. El votant de Mas i Junqueras i Herrera i Fernández i del PSC catalanista també és client. Entre la clientela dels negocis de les elits hi ha les classes mitjanes que –segons la retòrica de l’unionisme extremista- viuen en la ficció, el deliri, el rentat de cervell i un règim totalitari. Alerta amb els clients, no se’ls pot desairar. Fainé, que és deu vegades més llegit i més llest que els propagandistes de la unitat sagrada d’Espanya, sap perfectament que la gent que vol la independència no és idiota. I sap que ara toca afinar. Duran, que és un polític que té bones connexions arreu, també sap que aquesta vegada no servirà el que a Madrid en diuen “la componenda” o “el arreglo”. Les elits barcelonines tenen un gran problema: l’Estat que les empara –i diu estimar-les- no les escolta.

cule1899