Rival: Associazione Calcio Milan

Amb l'accent tònic sobre la “i” perquè no és el nom italià de la ciutat (Milano) sinó la versió anglesa. I és que l'AC Milan va ser fundada el 1899 per dos anglesos arrelats a l'alta societat milanesa ,amb el nom de Milan Cricket and Football Club, encara que van fer la caritat d'admetre indígenes milanesos entre els primers socis, si eren de bona família i havien estudiat a Anglaterra.

Tot era tan elemental en el futbol, aleshores, que quatre mesos després de la fundació ja van guanyar la Medaglia del Re, lliurada pel propi Humberto I als ardits sportmen, i el 1901 ja van guanyar el primer campionat italià. Potser ve d'aquí la inclinació milanista a definir-se com “il club più titolato al mondo”. Altres afeccionats prefereixen dir-li il Diavolo.

Però el tarannà italià no va trigar a dominar, i el 1908, el club es va escindir per una disputa sobre l'ús de jugadors estrangers. Els 43 socis més anglòfils van guillar per fundar l'Internazionale de Milano, favorit de la classe alta, mentre el Milan es quedava com a club insígnia dels sectors obrers i populars de la ciutat, amb la potència de joc molt disminuïda. Eren els casciavìt (els que usen el tornavís) contra els baùscia, els fanfarrons, en pur dialecte meneghino.

El temps ha regirat les coses, però; l'actual president del Milan, Silvio Berlusconi, representa el capital més cavernari d'Itàlia mentre que Massimo Moratti, el president de l'Inter, representa el centre-esquerra. La política è mobile qual piuma al vento, / muta d'accento e di pensiero.

El primer auge del Milan no es va produir fins passada la 2GM, a partir de la temporada 1950, després de 40 anys de no guanyar cap títol, i ho va fer amb la primera tripleta mítica del Milan, la Gre-No-Li, formada per tres suecs, Gren, Nordahl i Liedholm, o, més exactament, il professore, il pompierone e la stella venuta dal nord. Per primera vegada, la società va guanyar la Serie A.

Andrea Rizzoli va ser el president que ho va consolidar inaugurant el centre esportiu de Millanello, bressol de tants èxits, i contractant grans jugadors com Cesare Maldini, Schiaffino, Carlo Galli, Altafini, Gianni Rivera, Trapattoni, Lodetti.

L'entrenador era Nereo Rocco, gran difusor del cattenaccio. Amb ell, van guanyar les lligues de 1955, 57, 59 i 62, les Copes Llatines de 51 i 55, i van ser finalistes de la Copa d'Europa el 58, que finalment van guanyar el 1963. La retirada simultània del president Rizzoli i l'entrenador Rocco vanmarcar la fi del primer cicle gloriós milanista, cedint el relleu precisament al seu rival domèstic, l'Internazionale d'Helenio Herrera i Luís Suárez.

Rocco va tornar al 1967 i va encadenar una nova tanda de triomfs: lliga del 68, copes del 67 i 72, i de nou la Copa d'Europa, el 1969, guanyada per 4-1 a l'estadi Bernabéu a l'Ajax d'un jove Johann Cruyff, amb tripletta de Prati.

Nereo Rocco encara va tornar al Milan per uns mesos el 77, però aquest cop va ser per a salvar el club del descens.

Tanmateix, venien mals temps, que van esclatar el 1980 amb l'escàndol del Totonero (apostes irregulars a les travesses i partits comprats) . El Milan va perdre la categoria, junt amb la Lazio, l'Avellino i el Bologna.

Només va trigar una temporada a tornar a la sèrie A, però el club estava tan tocat que va tornar a la Sèrie B el 82, per retornar el 83 a la A.

El febrer del 1986, il cavaliere Silvio Berlusconi va comprar el club i li va injectar diners per fitxar Donadoni, Massaro i Galli, amb una aposta per l'entrenador Arrigo Sacchi ,que aplicaria una estratègia que s'ha convertit en un dels grans clàssics del fútbol, amb pressing permanent, ocupació d'espais, defensa en zona i forçament de fora de jocs.

Sacchi lligaria un equip enorme amb Baresi, Paolo Maldini, Costacurta, Tassotti, Galli, Dondoni, Ancelotti... i les joies de la corona, van Basten i Gullit:, que després es completarien amb Frank Rijkaard: gli immortali di Sacchi, la segona gran tripleta de la història del Milan.

 

Va guanyar un sol scudetto, el de 1988, però dues Copes d'Europa seguides, la de 89 (4-0 a l'Steaua al Camp Nou) i la del 90 (1-0 al Benfica al Prater de Viena), amb les Supercopes i les Intercontinentals de propina. Aquell Milan ha estat considerat unànimement com un dels grans equips que han marcat la història del futbol.

Malgrat que avui el recordem com un equip estel·lar, els començaments no van ser fàcils, però, com ho demostra que l'Espanyol l'eliminés a la segona ronda de la Copa de la UEFA. Encara no s'ho creuen, els pericos.

Sacchi va plegar el 1991, convençut que l'equip ja no donava per més. El va substituir el seu ajudant, Fabio Capello, que va saber estirar el cicle gloriós amb 4 nous scudetti (92, 93, 94 i 96) i la Copa d'Europa guanyada per 4-0 a Atenes-94 a un equip que ara no recordo. Si els nois de Sacchi eren els immortali, els de Capello van ser els invincibile

Del 2001 al 2009 va dirigir l'equip Carlo Ancelotti, amb jugadors com Rui Costa, Inzaghi, Pirlo i, sobretot Shevchenko i Kakà. Amb ells va aconseguir la Lliga-2004, la Champions-2003, guanyant per penals a la Juventus després d'un partit amarrategui de 0-0, i la Champions-2007, de nou a Atenes, guanyant al Liverpool per 2-1, tots dos gols d'Inzaghi.

Després han vingut temps de vaques primes. Un Berlusconi cansat ha tancat l'aixeta dels euros i el Milan s'ha convertit en un asil d'ancians, el club de mitjana d'edat més alta del primer nivell europeu.

L'actual entrenador és Massimiliano Allegri, fitxat el 2010 per la bona feina feta al Cagliari. Amb més nom que realitat, el Milan es manté com pot a l'èlit. Ha guanyat l'scudetto de 2011, tallant el llarg cicle de victòries de l'Internazionale, però no ha pogut repetir el 2012, guanyat per la Juventus.

Sis jugadors del Milan han obtingut la Pilota d'Or: Gianni Rivera el 69, Ruud Gullit el 87, Marco Van Basten el 88, 89 in 92, George Weah el 95 i Andriy Shevchenko el 04 i Kakà el 07. Els tres últims també van ser guardonats com a Jugador Mundial de la Fifa.

Els colors negre i vermell de la samarreta del Milan van ser triats “per representar el fervor ardent dels jugadors” i per infondre por (?) al rival. La samarreta té una retirada culé, però l'equip no dubta a tenir el blanc merengón en la segona equipació. Suposo que aleshores infón por jugant amb aire fantasmal.

La molta superstició dels milanistes fa que prefereixin jugar les finals amb la segona samarreta, ja que amb ella han guanyat 6 de les 8 finals disputades.

Els dos colors es van fondre els anys 30 en el model que Mussolini els va obligar a dur: bianca amb dues úniques franges verticals rossa i nera. Pitjor ho va tenir l'Inter, a qui Mussolini va canviar el nom a Associazione Sportiva Ambrosiana. Ni Franco va superar una gesta així. Horrorós, el feixisme.

El Milan i l'Inter juguen al mateix estadi municipal, el Giuseppe Meazza, nom d'un futbolista que havia jugat a tots dos equips, però els afeccionats prefereix el nom antic, el de San Siro (res a veure amb el perpetrador de TV Siro López. O sí?). És un estadi de gran solera, inaugurat el 1925, que s'ha anat remodelant amb el tempos. És el més gran d'Itàlia i el tercer europeu.

No cal dir que els partits entre els dos equips locals treuen foc, superant les dues altres grans rivalitats locals italianes, les de Roma i Torino. A Milà li donen el nom curiós de Derby della Madonnina en honor de l'estàtua de la Verge Maria situada al capdamunt de la catedral de Milan, un dels emblemes de la ciutat. L'Inter ha guanyat la majoria dels derbis de Lliga, si bé el Milan domina en el total de derbis de totes les competicions.

Curiosament, el primer derbi entre els dos equips, el 1908. es va jugar lluny, a la ciutat suïssa de Chiasso.

Sigui com sigui, Inter i Milan, o Milan i Inter, sumats, han convertit la ciutat llombarda en la més llorejada del futbol mundial.

L'AC Milan no és el club preferit dels italians, però sí el club italià amb més seguidors arreu del món. La dècada de Sacchi i Capello va sembrar pertot arreu adhesions incondicionals.

Avui intentaran renovar les velles glòries i esperem que no ho facin “a la Berlusconi”, tan pel civil com pel criminal.

Tanmateix, amics.

ZYXavier