Rival: Real Valladolid Club de Fútbol

Es va fundar l'any 1928 com un matrimoni contra-natura, amb la fusió dels dos adversaris que competien per la supremacia de la ciutat: la Real Unión Deportiva, vinculada a la Congregación de Luises y Kostkas, una mena de secta que dirigien els jesuïtes i representava del sector més carca de la societat castellana, i el Club Deportivo Español, de tendència progressista com el nom indica.

De la unió dels oposats neixen les síntesis, i d'aquell magnànim interclassisme va néixer un Real Valladolid Deportivo que aviat va ser un gallet a la segona divisió.

I jo em pregunto: Com li hauria anat al Barça si, en lloc de fomentar “entornos” verinosos, haguessin tingut la mateixa magnanimitat d'esperit Núñez i Cruyff, Kubala i Suárez, Sandro i Laporta, Gaspart i Portolà, Milà i Fontanals?

¡Que l'exemple edificant dels vallisoletans no caigui en sac rot!

Just acabada la guerra (1940) tothom anava justet, però a la fidel Pucela (general Saliquet, cruz laureada de San Fernando franquista que ha acabat figurant a l'escut del club) van sobrar els calés per regalar-li al club un estadi municipal, en el que el Valladolid va patir ascensos i descensos fins que el 1948, entrenat per Antonio Barrios, va aconseguir pujar a primera divisió.

Va preparar una estrena gloriosa a primera, fitxant un notable entrenador argentí-francès, Helenio Herrera, però només va quedar al 12è lloc (de 14). Herrera va guillar a l'Atlético de Madrid i el Valladolid va estar a punt de perdre l'equip a la pretemporada, quan, tornant de jugar un amistós a Pamplona, l'agost del 1949, l'autocar va patir l'envestida del tren en un pas a nivell de Villafría (Burgos). Per sort, i amb l'ajuda de la Virgen de San Lorenzo, només hi van haver ferits.

Ferits i tot, però, es van fer notar aquell any a la Copa; van eliminar la Real Sociedad, el Sevilla i el Real Madrid, per caure a la final davant de l'imbatible Athletic. 1-1, amb gol de Zarra, que en va marcar tres més a la pròrroga. 4-1, despedida y cierre.

La temporada 1956-57 es va produir una circumstància insòlita: van baixar a segona tot i jugar amb el pichichi, Manuel Badenes.

La temporada 1960-61, el Valladolid va voler repetir la història del 1949: va fitxar un altre Herrera, don Heriberto, un entrenador uruguaià que, després de fer una temporada excel·lent, amb ascens a primera, va pirar al RCD Español.

I a qui van contractar aleshores d'entrenador? Doncs a Antoni Ramallets, sí, a l'autèntic, a l'únic, a l'inconfusible, al nostre Ramallets, al gato de Maracaná, que acabava de retirar-se i que, com que quinze anys abans havia jugat una temporada cedit pel Barça al Valladolid, conservava records molts agradables. Cal tenir en compte que Ramallets, guapàs i ben plantat, tenia una fama consolidada de conquistador; de dia aturava els gols i de nit els fotia ell.

No li va anar gens malament; l'equip va quedar en quarta posició de la Lliga, la millor classificació de la història pucelana. L'Antoni va marxar a entrenar el Zaragoza, però tornaria a un enfonsat Valladolid la temporada 1965-66 per intentar treure'l de segona. Quasi ho va aconseguir.

Els anys 60 van ser els més angoixosos del club, asfixiat pels deutes i recorrent a mesures desesperades, com la de nomenar Conchita Velasco madrina del club per frenar d'alguna manera la fuga dels socis. Només la venda al Betis de la figura, Cardeñosa, per l'astronòmica xifra de 15 milions de pessetes (90.000 €, diríem ara, una fortuna) taparia els forats.

Una altra venda, la d'Amarillo al Barça, es compensaria amb l'arribada de Moré i Rusku, dos joves del filial culé. Més endavant s'afegirien altres juvenils del Barça i del Madrid, com Poli Rincón, que acabaria sent el màxim golejador de la història del Betis (78 gols en 223 partits) i el màxim descatxarrador del Carrusel Deportivo de la SER (78 carallotades per transmissió), a més de fer 4 dels gols del sospitosíssim 12-1 d'España a Malta (només va fer 6 gols en els seus altres 21 partits internacionals).

El Valladolid va aconseguir l'ascens a primera el 1980. L'entusiasme generat va fer arribar a 14.000 la xifra de socis i va aconsellar que l'Ajuntament es tornés a gastar els calés públics en edificar-li el Nuevo José Zorrilla, un d'aquests estadis municipals a disposició d'un club, en terrenys cedits per la Diputació Provincial (facilitats semblants a les que troba el Barça per requalificar el miniestadi, vaja).

L'excusa va ser que serviria de seu al Mundial España-82, excusa suficient perquè el Consejo Superior de Deportes i la RFEF ajudessin també al finançament, amb aquella alegre generositat de bons camarades que des d'un principi rega la història d'aquest club benemèrit.

Sempre és d'agrair que un estadi de futbol porti el nom d'un dramaturg i no el d'un especulador empresari. Una vegada a la vida que passa això, però, el camp és més conegut com “l'estadi de la pulmonia” des de la final de Copa jugada allí entre el Madrid i l'Sporting, un abril del 1982 que el fred momificava els espectadors. Ara hi tenen un sistema de calefacció per rajos infrarojos. El Bernabéu té un sistema semblant però més fort, i no és segur que les irradiacions respectin les meninges d'alguns afeccionats (vegi's els que pul·lulen per Fans del RM, Defensa Central...).

I arribem a l'èxit més gran de la història del Valladolid: la Copa de la Lliga 1983-84, guanyada a l'Atlético en una pròrroga on els 3 gols que allí consideren tradicionals els van fer aquesta vegada els nois de Pucela, amb un joveníssim Eusebio a l'equip.

Una voluntat ambiciosa va produir l'arribada de l'entrenador colombià Pacho Maturana el 1990 i, amb ell, un munt de colombians més: Higuita, Álvarez i Valderrama, l'amic d'en Michel (y lo que pueda surgir).

Com a resultat d'aquestes alegries, els deutes van tornar a ofegar el club fins al punt que va caldre una nova generosa intervenció de l'alcalde de la ciutat, Tomás Rodríguez Bolaños, encapçalant un grup d'empresaris que van sanejar la situació.

Una segona etapa de Cantatore com entrenador, el 1996, va acabar com el rosari de l'aurora, destituït en directe a meitat d'un programa de ràdio per Marcos Fernández, fill del president/propietari del club. Al costat d'aquell xou histèric, la destitució sobtada de Cruyff per Gaspart va ser uns exercicis espirituals.

L'última pujada del Valladolid a primera divisió va ser la passada temporada, amb el serbi Miroslav Djukić d'entrenador, superant en el play-off el nostre amic, el Córdoba, i l'amic del R Madrid, l'Alcorcón.

No li va malament a les altures. Està vuitè, a cinc puntets de la zona europea, i no patirà a menys que a la Virgen de San Lorenzo li agafi una migranya.

A més de bon tècnic, Djukić és un bon comunicador. Havia fet de comentarista al Carrusel Deportivo i va ser el primer entrenador que va fer servir el twitter a la Lliga espanyola.

I passem al tema important: Per què es diuen pucelanes les muchachitas de Valladolid?

Ningú no ho sap del cert. L'explicació més raonada de les moltes que circulen diu que la ciutat va tenir l'exclusiva dels ciments de Possuoli (Italia). Als treballadors que distribuïen les càrregues de ciments puzolanos se'ls va conèixer aviat com pucelanos.

És un àlies recent, del segle XX, però la ciutat l'ha adoptat encantada i el fa servir amb entusiasme en tota mena de situacions. La veritat és que sona més simpàtic que els històrics noms de vacceos, pincianos o l'enrevessat vallisoletanos.

La primera mascota del Valladolid va ser lamentable; representava la torre d'un castell, es deia Pucelo, i posava la gallina de pell de tan cutre com era. Molt patriótico-castellana, això sí.

L'actual mascota està força millor, encara que continuen vestint-la d'hidalgo castellà amb capa i escut. La salva el simpàtic cap de guineu literària, i sí, ho heu endevinat, la mascota es diu Pepe Zorrillo.

La composició accionarial del club és asimètrica. Carlos Suárez (58%) i 8 empreses mecenes posseeixen el 97 % de les accions. Un miler de socis accionistes particulars només sumen el 3 % restant. Ja us podeu imaginar la dinàmica de les juntes d'accionistes.

El club fa una bonica oferta de merchandising pucelaire. Als interessats els recomano la cartera Real Valladolid, per 8 €, i el carpesaro de 4 anelles, rebaixat de 6 a 4,99 €. Per desgràcia, ja no venen l'atractiva copa de Cava Sidra Real Valladolid, de 8 €, apta per a visites papals, victòries del PP i boicots patriòtics.

Si aneu a comprar-ho al carrer Manteria, 4 de la capital castellana, tindreu ocasió de conèixer una ciutat interessantíssima, molt més important del que pensen els ignorants de la història (quasi tots vosaltres, pallussos).

A Valladolid es van casar els reis Catòlics, hi va morir Cristòfor Colom, hi residia Cervantes quan va publicar el Quixot, hi van néixer Felip II i Felip IV, i tenia la capitalitat espanyola, de l'Imperi i de les postes del Sol quan el maricomplejines del Felip III va guillar a un poblet menut, Madrid, el 1606.

Si la Història hagués rodat diferent, potser avui li diríem maligne al Real Pucela.

Però tanmateix, amics.

ZYXavier