Rival: Córdoba Club de Fútbol

Va néixer amb un nom esplèndid, la Sociedad Deportiva Electromecánicas, que, lamentablement, amb el temps es va convertir en un tòpic Córdoba Club de Fútbol. Entremig es va dir Sporting, Racing i fins i tot va tenir un títol de Real. Més tòpics, impossible.

Com que el van dissoldre el 1954 pels deutes acumulats, es va refundar a les poques setmanes amb el nom actual. ¿És que no quedava cap electromecànica a tota la ciutat dels califes per recuperar la puresa dels orígens? Vergonha!

No us refieu de la seva modèstia aparent. El Córdoba té un dels rècords més difícils del futbol espanyol: a la temporada 1964/65 va encaixar només dos gols en els 15 partits com a local, y encara perquè Ricardo Costa en va ficar un en pròpia porta. L'altre va ser obra de Di Stéfano, que llavors jugava a l'Español.

Té estadi propi, diari propi, ràdio pròpia i, fins i tot, va estar a punt de tenir una televisió pròpia, com el Manchester United o el Bayern München. ¡Ahí es na, mi Córdoba!

Ha aconseguit una cosa que semblava impossible al planeta Terra: Adidas li respectarà el format tradicional del primer equipament i només farà invents amb el format del segon. Com m'agradaria que el Barça fos capaç d'aconseguir el mateix!

Els colors de la samarreta són els mateixos que el Betis, verd-i-blanc, en tots dos casos per còpia de la bandera autonòmica/nacional andalusa.

Amb el nom de l'estadi ho van fer millor. El van construir de pelotazo en terrenys propietat de la família del president José de la Lastra. S'havia de dir Estadio de Nuestra Señora de la Fuensanta, però finalment van optar pel més digerible Estadio del Arcángel, en honor del patró de la ciutat, omnipresent amb una dotzena d'estàtues escampades pels barris.

Arcángel no és un mal nom. Poca broma amb els arcàngels, que són uns tios amb molta santa hòstia, armats d'espases de foc que socarrimen els Messis que calgui. Per un no-res expulsen del camp Eves, Adams, Piqués i Busquets.

El nom més encertat, però, se l'ha endut la mascota oficial, Koki, decidit per votació oficial. Encertat perquè les alternatives eren Flamenquito, Perolete i Mezquito, de vergonya aliena.

Bromes apart, Koki es un nom particularment encertat per a un caiman, perquè Koki és això, un dels nombrosos caimans que neden pel Guadalquivir. Sabor local.

La lletra de l'himne és tòpica (“Que mientras viva, iré contigo hasta el final / mi Córdoba”, autor: “Queco”), però la música està força bé. Com que les sevillanes estan prohibides a Còrdova, han buscat una melodia pop-rock prou maca. I, amb la voluntat de grandesa que distingeix un  أمير المؤمنين  han fet tres versions de l'himne: una simfònica, una coral i també una per als minuts de silenci (no és conya).

Al Córdoba no l'entrena qualsevol mindundi. L'any 1962 va ser dirigit pel gran Lászlo Kubala, que el va fer pujar a primera divisió per primera vegada. En el moment actual té un serbi, Zdravko Rajkov, en espera de fer un fitxatge internacional de campanetes. El serbi ho està fent bé, però; ha fet arribar el Córdoba als vuitens de final de la copa del dròpol, amb plenes aspiracions d'eliminar el Barça.

En tot cas, el nom d'aquest entrenador està sent de gran utilitat a les escoles locals de dicció i foniatria.

L'afició del Córdoba és de pedra picada. Compta amb 10.000 abonats malgrat que porta 40 anys lluny de Primera. Fins i tot té un grup de monges de la caritat al sector 4 del gol sud, Las Brigadas Blanquiverdes, rivals dels benedictins del sector 7 del gol nord, Los Incondicionales.

Incondicionals de debò són els 50 socis de la penya cordovesista de Catalunya, Sangre Blanquiverde. Avui potser hagin viatjat a la capital andalusa per animar, cridar i esgargamellar-se recolzant el seu gran, grandíssim Córdoba FC.

Sempre val la pena viatjar a Còrdova, tant per veure un bon partit com perquè, des dels temps de l'emirat independent, la visita a l'Alhambra eximeix de l'obligació de l'hajj, de pelegrinar a La Meca un cop a la vida. És molt pràctic.

I s'hi pot fer cultura si als Brigadas els agafa per estimular l'equip recitant uns versos de l'excel·lent poeta Marco Anneo Lucano, nascut a Corduba: “Sang eren les llàgrimes, i dolls cruels fluïen per qualsevol forat per on escapen els humors... El cos sencer era a manera de ferida.”

Fan por. Però són bona gent i, tanmateix, amics.

ZYXavier