Rival: Atlético de Madrid

El millor que ha fet l'Atlético en cent nou anys d'història han estat els anuncis de TV, que s'esperaven amb candeletes cada agost perquè eren, senzillament, genials. Com deia el publicista Ángel Torres: "Para un creativo, hacer un anuncio para el Atlético de Madrid es lo máximo en la profesión. Está Coca-Cola y el Atlético... Vas a Buenos Aires o a Londres y conocen la marca 'Atlético' gracias a las campañas de publicidad".

El més gran que ha fet l'Atlético en cent nou anys d'història ha estat la bandera quilomètrica que va passejar pels carrers de Madrid el 2003, durant la celebració del centenari del club.

No hi va faltar l'exhibició de la Patrulla de l'Aire per recordar-nos que, del 1939 al 47, el club es deia Athletic Aviación, per fusió amb l'Aviación Nacional, un club militar de Saragossa.

Era un nom suggeridor que al 47 es va canviar per l'actual, i el Sabadell va aprofitar l'estrena per encular-lo l'endemà per 3-1. 

L'Atlético ha estat objecte de nombroses tesis doctorals. Les Facultats d'Empresarials estudien encara avui la tècnica exquisida que va permetre Jesús Gil comprar un club de futbol tan important sense pagar ni un sol cèntim. Meravella financera, miracle de Lourdes, abducció n-dimensional o inversió a mà armada, entre aquestes opcions es mou el debat acadèmic.

Les Facultats de Dret, pel seu costat, estudien la benemèrita decisió del Tribunal Suprem que considerava que el delicte havia prescrit i validava la propietat de les accions del club per part dels delinqüents.

El president actual del club es diu Enrique Cerezo o Cenizo, un cineasta que havia triomfar com ajudant de càmera a “Vente a Alemania, Pepe”, nominada, i com a director a “La sonrisa del sol: Almeria”, nominada.

Ara filma la pel·li de l'Atlético (nominada) amb un argument arrabatador: la història d'un pobre president que no compta per a res. Recorda un film que havia produït  temps enrera: “La vida de nadie”, nominat. A l'hora de les decisions, el president es deixa aconsellar pel Conseller delegat, Miguel Ángel Gil Marin, i per tres altres consellers: Óscar Gil Marín, Myriam Gil Marín i Severiano Gil y Gil.

La concurrència de tants Gils és així mateix objecte d'estudi per les Facultats de Matemàtiques, ja que, tenint en compte la gran varietat de cognoms que hi ha entre els socis colchoneros, és una coincidència estadísticament improbabilíssima. Però dins de l'Atlético no funcionen les lleis matemàtiques de l'Univers.

L'estadi, el Vicente Calderón, està situat al cèntric districte de l'Arganzuela, tot i que Cenizo, entossudit a tenir un pelotazo com altres presidents, el va vendre a l'Ajuntament de Madrid el 2007. El dia de la firma, ell, l'alcalde Gallardón i la cervecera Mahou, inesperada patrocinadora (¿?), van cantar a cor el xotis: ”Pichi /, es el chulo que castiga/ del Portillo a la Arganzuela / y es que no hay una chicuela / que no quiera ser amiga / de un seguro servidor”.

Està en estudi el trasllat dels partits a La Peineta, tupés, postissos i afaitats a contra-pèl.

L'Atlético és l'únic club de futbol que afirma haver jugat a l'infern, concretament a la segona divisió espanyola les temporades 2000-01 i 2001-02. 
No estranya, doncs, que tingui alguns dimonis particulars.

El principal és Georg Schawarzenbeck, un jugador del Bayern München que va impedir que l'Atlético guanyés la Copa d'Europa el 1974, endinyant-li de lluny una santa gardela a Reina (pare) a 30 segons del final que representava el 1-1: En el partit de desempat (no hi havia pròrroga ni penals) 4-0 pel Bayern.

El segon dimoni és el satànic Emilio Guruceta, canonitzat pel Marca com a sant patró dels àrbitres, que va anular dos gols meridians de l'Atlético (d'Arteche i de Leivinha) en l'eliminatòria de quarts de final de la Copa del dròpol del 79, jugada contra el... tic-tac, tic-tac... contra el club... tic-tac, tic-tac... ¡¡¡ Bingo, contra el Real Madrid !!!

El tercer dimoni és col·lectiu i amb mirada de N'Draghetta. Es tracta de la “Banda dels 5”, formada per Cenizo & The Four Giles, als que l'afició atlética acusa de convertir el club en una simple empresa de compra-venda de jugadors... o d'estadis.

Amb tot això, l'Atlético és un club popular. Té la tercera audiència televisiva, després del Barça i el Real Madrid, i nombroses penyes “índies” repartides per arreu del món. Em té robat el cor la d'Olesa de Montserrat, que ha escollit el nom oportuníssim de La Passió Rojiblanca, així en bilingüe federalista peesecé.

Les de Madrid han buscat noms oportuns: Los Caciques (referència als Gil?), El Muñón i Mataderos (referències a certs defenses històrics?), Indias Rojiblancas (separades? Discriminació sexual?) i La Flor de Entrevías (homos separats?).

Els seguidors del Perú, que també n'hi ha, han escollit un nom tan adient com Peña Inca Kausachum Atleti. Aquests sí que són indis, coi.

I qui no és indi, s'hi torna, a l'Atlético. Només cal veure la cara que se'ls ha posat a l'entrenador Simeone i a l'estrella Falcao, de tant com estimen el club.

La penya pròpiament infernal és la del Frente Atlético, de clares arrels falangistes en els fundadors, els símbols i les cançons.

”Eso que dice la gente


que somos borrachos, vagos, delincuentes,

no les hago caso, voy a todos lados
soy uno del Frente, soy descontrolado (bis).”

Són ultres d'història especialment violenta, que inclou trens i bars devastats, l'assasinat d'Aitor Zabaleta per ser basc, o les càrregues contra els seguidors del València “por cantar cánticos separatistas“. (Si coneguessin els “xotos”...!)

L'Atlético no busca rècords fàcils. Compta amb el del porter amb més minuts imbatut (Abel Resino, 1274 minuts de Lliga sense encaixar un gol, des del novembre 1990 al març 1991), amb el rècord de 35 entrenadors durant l'etapa dels Gil (doble que Liverpool o Manchester en tota la seva història secular) i amb el rècord mundial del valor, per encarregar l'himne del centenari a Joaquín Sabina.
Fins en això s'ha de distingir. I és que l'Atlético viu sense viure en ell, i en tan rares glòries espera, que mor perquè no mor, ahir a segona, avui a primera i demà passat, com continuïn els Gil, a tercera amb liquidació per fi del negoci.

La geo-biologia té coses rares. La coincidència als indis i polacs d'una al·lèrgia genètica a la llet merengada ha propiciat formes d'amistat que cap antropòleg no podia preveure.
Bé, puntualitzem; és una amistat rareta. Schuster, Simao, Abelardo, Motta, Salinas i Reina van creuar els ponts d'unió. Panaderos, Juanitos i Marcelinos van adornar l'amistat amb destralades de fantasia. Els partits de germanor solien ser espectacles formidables farcits de gols, joc ras i puntades al cap. Però en totes les roses hi ha espines i, en totes les amistats, malentesos i renyines.

Tanmateix, amics.

ZYXavier